Revista > Número 41

La ideologia de gènere i les seves conseqüències en la relació paternofilial

Com assenyala Anatrella, la revolució del 68 va ser una «revolta contra el pare i contra tot el que ell representava». Des d´aleshores la societat ha desproveït de valor la funció del pare, no la té en compte, la seva autoritat ha estat image-831ecb1d1b75cb62cecd1188d72ede92ridiculitzada, la dona en prescindeix obertament, la qual cosa provoca que els fills els perdin el respecte. En aquestes circumstàncies, quan el pare no és significatiu per a la mare, el nen ho percep i ell mateix es col·loca en el seu lloc i converteix la funció paterna en inexistent[1].

L´actual devaluació de la funció paterna, provocada pel convenciment social generalitzat que el pare i la mare són intercanviables, que no hi ha diferències biològiques entre els sexes i que les dones poden tirar endavant els seus fills en soledat, ha provocat en els últims anys que molts nens i nenes creixin en absència d´un model patern, amb els efectes negatius que aquesta omissió té sobre un desenvolupament personal i acadèmic equilibrat.

Diversos estudis demostren que l´absència física o psíquica del pare pot tenir efectes devastadors en els fills, i fins i tot comporta problemes de salut seriosos, ja que el seu sistema immunològic es veu afectat per l´estrès que genera aquesta situació de desemparament, malgrat els esforços de les mares en aquests casos per compensar les mancances afectives i educatives des de l´angle patern.

 

Orfes de pares vius: l´absència física del pare i els seus efectes devastadors

En la seva obra Sola per elecció. Mare per elecció. Les dones trien la maternitat fora del matrimoni i creen una nova família americana, la professora d´estudis de la dona del Wellesley College, Rosanna Hertz, afirma amb rotunditat que els pares senzillament no són necessaris. El nucli familiar és el constituït per la mare i el fill. Els homes en el món actual estan obsolets. En la mateixa línia, Peggy Drexler, professora de la Universitat de Cornell, en el seu llibre: Educant els nens sense homes, manté la bondat de criar els fills sense la presència d´un pare, amb mares solteres o parelles de lesbianes.[2]

La presència i el paper del pare, fins i tot en la procreació i la maternitat, es consideren prescindibles. Hi ha mares solteres que instrumentalitzen els pares biològics i després no els permeten participar en la seva vida i no els concedeixen cap dret sobre el nen. Aquestes dones, ja que elles han decidit soles el moment de la seva fecunditat, d´amagat del pare, consideren el nen com un bé propi i exclusiu. Les tècniques de laboratori han aconseguit que l´origen i la dependència d´un pare s´esfumin definitivament.[3]

En aquest ambient, mares solteres, abandonades, separades o divorciades intenten criar soles els seus fills amb la creença que són més que suficients. Una idea absolutament errònia, ja que la funció materna i la funció paterna no són iguals ni intercanviables. És indiscutible que el desenvolupament emocional dels nens es troba en relació directa amb la interacció constant, afectuosa, educativa, disciplinant i imprescindible d´ambdós progenitors.

Actualment als Estats Units, segons estadístiques recents, un de cada tres nens creix sense pare (dos de cada tres, si parlem de nens que pertanyen a minories). Aquesta és la tendència demogràfica més perjudicial d´aquesta generació: hi ha 24,7 milions de nens nord-americans en aquesta situació (36,3%), un nombre més elevat que el d´americans afectats per càncer, alzheimer i sida junts[4].

El Dr. Wade Horn, fundador de la National Fatherhood Initiative (NFI) afirma que actualment 25 milions de nens nord-americans tenen més possibilitats de veure un pare a la televisió que a casa seva. Aproximadament un 40% de nens nord-americans neixen fora del matrimoni, la qual cosa sol significar molt poca o cap relació amb el pare biològic[5].

Segons Blankenhorn, en aquest segle la societat es dividirà pràcticament al 50% en dos grups diferenciats, no per raó de raça, classe o religió, sinó pel patrimoni vital que diferenciarà els que han crescut amb pare dels que no n´han tingut[6]. Quan en una societat el fenomen de l´absència paterna adquireix caràcter massiu, cal esperar conseqüències no només en l´esdevenir psicològic de l´individu, sinó també a nivell social.

 

Problemes dels nens i joves sense pare

L´efecte de l´absència de pare en la salut i el benestar dels nens és molt negatiu[7]. Diversos estudis mostren com la manca de pare és a la base de la majoria dels problemes socials actuals més urgents, des de la pobresa i la delinqüència, fins a l´embaràs d´adolescents, l´abús infantil i la violència doméstica10. Fa trenta anys es pensava que els motius principals de les conductes conflictives dels nois eren la pobresa o la discriminació. Avui se sap, com assenyala el Dr. Dobson, que sense la guia i direcció d´un pare, la frustració dels nois els condueix a diverses formes de violència i comportament asocial[8].

El sociòleg Duncan Timms, University of Stockholm, va realitzar un seguiment dels nens nascuts a Suècia el 1953 durant 18 anys. Es va fer un psicodiagnòstic a cadascun d´aquests 15.000 nens a intervals regulars. Els que van presentar un grau major de disfunció psicològica van ser homes nascuts de mare soltera i que havien crescut sense pare. Convergeixen amb aquestes conclusions els resultats d´un seguiment de més de 17.000 menors de 17 anys que va realitzar als Estats Units el National Center for Health Statistics (1988 National Health Interview Survey of Child Health): el risc de disfunció psicològica (problemes emocionals i/o de conducta) és significativament més alt en els nens que han crescut sense pare, entre 2 i 3 vegades més alt, (Dawson, 1991).

El 1993, Ronald i Jacqueline Angel, investigadors de la Universitat de Texas, van publicar un treball en el qual avaluaven els resultats de tots els estudis quantitatius que analitzaven els efectes de l´absència paterna: «El nen que creix sense pare presenta un risc major de malaltia mental, de tenir dificultats per controlar els seus impulsos, de ser més vulnerable a la pressió dels seus companys i de tenir problemes amb la llei. La manca de pare constitueix un factor de risc per a la salut mental del nen.»

Diverses estadístiques demostren que els adolescents sense pare s´embarquen abans i en major mesura en experiències sexuals; tenen un major risc d´abusar de drogues com l´alcohol i la marihuana; tenen més possibilitats de patir malalties mentals i suïcidar-se; pateixen més proporció d´abandonament escolar i criminalitat (aquests efectes s´aguditzen quan es tracta de nens que van experimentar el divorci dels seus pares quan eren menors de cinc anys[9]), la majoria dels nens amb mancances afectives per part del seu pare pateixen problemes d´identitat sexual i emocionals, com ansietat i depressió, són menys solidaris i empàtics i tenen significativament menys capacitat intel·lectual[10]. Són més agressius, tenen menys autocontrol i poc sentit de culpabilitat[11].

En general necessiten més ajuda psiquiàtrica. El 80% dels adolescents dels hospitals psiquiàtrics provenen de famílies trencades[12]. El 1988, un estudi realitzat sobre nens de preescolar en tractament psiquiàtric als hospitals de Nova Orleans va descobrir que gairebé un 80% provenien de llars sense pare[13].

image-8966b11d68d2199f2eb52c23436b0f48

Als EUA, el 29,7% dels nens sense pare i el 21,5% dels fills de pares divorciats que viuen només amb la mare han repetit curs almenys una vegada, en comparació amb l´11,6% dels que viuen amb el pare i la mare biològics[14]. També accedeixen menys a la Universitat[15]. Un estudi realitzat sobre 156 víctimes d´abusos sexuals va mostrar que la majoria pertanyien a famílies sense pare[16].

El 43% dels nois que són a la presó van créixer en llars monoparentals[17]. El 72% dels nois que han comès algun assassinat i el 60% dels que han comès violacions han crescut sense pare[18]. El percentatge augmenta quan es fa referència a nens i joves de color[19].

Segons el Dr. Muñoz Farias, els nens que creixen sense una figura paterna, generalment evidencien trastorns en l´adolescència perquè no troben una identitat: «Els joves pateixen d´inseguretat, soledat i depressió, que es poden plasmar en el fracàs escolar, el consum de drogues i la vagància. En definitiva, no tenen la capacitat de controlar els seus impulsos i no es poden autoregular».

Quan siguin adults, aquests nens tindran dificultats per exercir degudament la paternitat, per manca d´exemples masculins. Segons el sociòleg Peter Karl, els nens que passen més del 80% del temps amb dones, després en la maduresa no saben com actuar com a homes. Aquests joves creixen com a pares deformats perquè ells mateixos es van veure privats d´un comportament patern exemplar. I és absolutament erroni pensar que la funció materna pot omplir aquest buit.

 

Pares desprestigiats: la mort social del pare

Actualment, moltes famílies pateixen el que els psicòlegs anomenen «síndrome de la funció paterna en fugida»: encara que el pare estigui present físicament, no exerceix el seu paper.

La gran pèrdua cultural no és del pare per ell mateix, sinó de la paternitat com a funció insubstituïble i essencial. Patim actualment el que David Gutmann anomena la «desculturització de la paternitat». El resultat principal i més patent n´és la fragmentació de la societat en individus atomitzats, aïllats els uns dels altres, i estranys a les necessitats i el benestar que demanen la família, la comunitat, la nació.

La societat ha devaluat progressivament la funció paterna i ha rebutjat la figura del pare com a limitador o instància de frustració del fill. El model social ideal i dominant és el de la relació mare-fill. I el pare només es valora i s´accepta en la mesura que sigui com una mena de «segona mare»; moltes vegades les mateixes dones els exigeixen tenir cura, atendre o entendre els nens exactament com elles ho fan. Els fills capten aquestes recriminacions i perden el respecte pels pares, i els consideren inútils i maldestres en tot el que tingui a veure amb la seva educació. En paraules d´Anatrella: «És l´inoportú, el no desitjat, el que no té espai entre la mare i el fill. Ha de ser l´espectador benèvol de la parella mare/fill.»

Predomina la idea roussoniana que la direcció i el consell patern impedeixen el creixement corporal i anímic del nen. En aquest clima el pare sent la seva pròpia autoritat com un llast i el seu exercici li genera mala consciència, de manera que intenta anar d´«amic» del fill en comptes d´exercir la funció paterna que li correspon[20]. Els pares de parelles separades o divorciades que només veuen els fills algun cap de setmana, acaben canviant la relació pare-fill per una relació de «col·legues». En comptes d´ajudar amb els deures o formar-los en valors porten els seus fills a comprar, al cinema o a sopar[21]. Els estudis demostren que en molts casos els pares divorciats a poc a poc van perdent el contacte fins que finalment deixen de veure els seus fills definitivament[22].

No obstant això, tot i la freqüent absència física del pare i de la devaluació de la funció paterna, les estadístiques mostren que, per regla general, augmenten les xifres d´homes que desitgen implicar-s´hi junt amb la seva dona, i que a més de treballar fora de casa han assumit amb responsabilitat i compromís la tasca de criar els fills i col·laborar en les tasques de la llar[23]. No obstant això, molts d´ells no saben com exercir correctament el seu paper, sovint perquè les dones els exigeixen un comportament d´acord amb les pautes femenines, cosa que els genera frustració, desànim i incomprensió.

 

Què és un pare; la funció paterna

El pare no és només aquell que col·labora en la procreació d´un nen, ni un progenitor més o menys preocupat pels seus fills. No n´hi ha prou amb la simple presència física del pare per a un desenvolupament equilibrat dels fills. És errònia la creença que el pare ha d´exercir la seva funció imitant els models de conducta femenins, com si es tractés d´una mare-bis. Ser pare és una cosa molt més profunda. És pare el que exerceix correctament la funció paterna, entenent-la com aquella que reuneix les següents circumstàncies: 1) permet el fill individualitzar-se, separant-lo de la mare, 2) imposa al fill l´ordre de filiació davant les seves pretensions d´omnipotència, 3) ajuda el fill a adquirir la seva identitat sexual.

1) Permet al fill individualitzar-se, separant-lo de la mare

Per molt que alguns ho vulguin, la relació mare-fill no té res a veure amb la relació paternofilial[24]. Segons Anatrella, la primera funciona «com un univers tancat, en què, a falta de pare, la mare configura amb el fill una parella».

El pare que s´ha absentat, físicament o psíquicament, ja no juga el seu paper de «separador», que és el que, precisament, permet al nen diferenciar-se de la mare, i es produeix una interdependència mútua i insana. Així, és probable que en l´adolescència el nen utilitzi la violència-transgressió per afirmar la seva pròpia existència. El nen que ha tingut una relació excessivament estreta amb la seva mare, acaba sentint-se «devorat» per aquesta, la veu com un impediment per als seus desitjos d´autoafirmació i masculinitat i sol reaccionar contra ella amb menyspreu i agressivitat. Guria adverteix de la sòlida relació estadística existent entre els nens problemàtics i violents i els nens sense pare[25].

Sembla que les mares animals coneixen aquesta necessitat i, en absència del mascle, per tal de fer combatius els seus fills i permetre´ls viure en una naturalesa profundament hostil, no dubten a maltractar-los per allunyar-los d´elles mateixes. Les mares humanes, en canvi, lluiten per evitar a les seves cries qualsevol tipus de patiment i tendeixen a donar-los tot el que necessiten; això les fa addictes al plaer i a llarg termini els provoca la més immensa de les infelicitats, ja que els converteixen en éssers que no tenen la dimensió adulta, nens eterns, en paraules de Savater, «envellits nens díscols»[26]. Aquesta situació és del tot antinatural, perquè fa perdurar indegudament la vida pueril, i impedeix la realització del desig inherent a tots els infants d´incorporar-se a l´univers de l´adult.

La negació de la funció paterna posa en perill tota la societat. En absència del pare, sorgeix una relació de parella entre la mare i el fill que perjudica l´equilibri psíquic de tots dos. Un cop adolescents, molts d´aquells nens no tenen altre mitjà de provar la seva virilitat que el d´oposar-se a la dona-mare, fins i tot per mitjà de la violència. En paraules d´Anatrella: «quan el pare no hi és, quan els símbols maternals dominen i el nen està sol amb dones, s´engendra violència.»

En aquest sentit, Cordes explica que qui busca els motius de la predisposició cap a la violència només o principalment en factors socioeconòmics es queda a la superfície del problema. Queda satisfet amb una teoria de socialització molt limitada (HD Köning); infravalora la influència de la família i l´enorme efecte del comportament patern, i passa per alt la influència decisiva de les relacions intrafamiliars[27].

El psicòleg forense Shaw Johnson explica que la investigació mostra que no hi ha ningú més capacitat per frenar l´agressió antisocial d´un noi que el seu pare biològic[28]. Alguns treballs suggereixen que la funció paterna té una influència crítica en la instauració i el desenvolupament de la capacitat de controlar els impulsos en general i l´impuls agressiu en particular, és a dir, la capacitat d´autocontrol[29]. Segurament, aquesta relació entre funció paterna i control d´impulsos té un paper important en les addiccions (Stern, Northman & Van Slyk, 1984). De fet, el 50% dels toxicòmans de França i Itàlia provenen de famílies monoparentals (Olivier, 1994).

El pare és qui permet fer front a la realitat i la separació o inserir entre la mare i el fill un espai que allibera de la immediatesa i la fusió amb els éssers i les coses. El pare atorga llibertat. Pare és aquell que s´ocupa del fill, amb qui creix i s´identifica[30]. El pare concedeix al fill un sentiment de seguretat i d´alteritat respecte de la mare. La funció paterna és indispensable perquè el nen assumeixi la seva pròpia individualitat, i la identitat i l´autonomia psíquica necessària per realitzar-se com a subjecte[31]. Un pare afectuós però amb autoritat, que doni afecte però que marqui límits i motivi el nen cap a la superació de reptes personals, serà l´ajuda més eficaç per separar l´home de la seva mare i per a un desenvolupament correcte i equilibrat de la seva identitat masculina essencial.

Per ser reeixida, la relació d´una mare amb els fills homes s´ha de moure en un delicat equilibri entre la intimitat i la independència. Proximitat i distància és la dialèctica que manté viva i sana la relació mare-fill. Però aquesta sincronia es pot veure afectada per aquelles mares que es neguen a trencar els llaços de dependència amb els fills i s´entesten a mantenir el cordó umbilical sine die.

2) Imposa al fill l´ordre de filiació davant les seves pretensions d´omnipotència

El matriarcat social i educatiu perjudica el desenvolupament correcte i equilibrat dels fills en afavorir personalitats individualistes i narcisistes, ja que la mare, i la seva funció materna en general, no sol ser capaç de limitar els desitjos d´omnipotència de l´infant.

El pare permet al fill adquirir el sentit dels límits, marca les prohibicions, el situa en el lloc que li correspon, li imposa l´ordre de filiació davant les seves pretensions d´omnipotència i l´ajuda a madurar i a integrar-se en l´univers de l´adult i, per tant, en la realitat. El pare imposa la «llei simbòlica de la família», de manera que el fill-nen amb tendència a la tirania comprèn que no és ell qui ha de dictar la llei, sinó una altra instància exterior representada pel seu pare. El pare introdueix la llei en un vincle previ, per determinar una ruptura i un nou reordenament.

image-b196b77da8f5ac453c05dfbb8169ab43

El nen que no ha experimentat el conflicte edípic –xocar amb el pare i els seus corol·laris socials– té moltes possibilitats de llançar-se en la seva joventut a comportaments asocials, violents, agressius i fins i tot a tendències homosexuals. Aquests joves no troben el límit a la seva psicologia que imposa la presència de la funció paterna que els ajuda a interioritzar el sentit de la llei i, per tant, com que no saben «com pertànyer», roben, agredeixen i són violents per ocupar, a la manera primitiva, un territori[32].

La intervenció del pare col·loca el nen en el temps real: «Aquest respecte forçat del temps que lliscarà entre mare i fill posarà el nen en el temps del qual té una necessitat vital i del qual els seus congèneres s´han vist privats seriosament en aquests últims decennis. Aquest nen acceptarà millor el límit, la disciplina, ja no serà el tirà que veiem cada dia i serà, per fi, un adolescent més serè.»[33]

És per mitjà de la intervenció paterna que el nen xoca contra el món de l´adult i pateix els dolors d´ensopegar amb una realitat que ja no és la seva pròpia realitat, la realitat que ell ha creat, sinó La Realitat. El que sens dubte afavoreix la conducció de la infància a l´homenia[34]. El pare és la no-mare que ha de mostrar al fill com funciona el món i com ha de trobar el seu lloc. Ha de ser el «pont humà» que uneix el fill amb la vida pública de compromís i responsabilitat[35].

Correspon sobretot als pares disciplinar els fills. Diversos estudis demostren que els homes responen millor a la disciplina quan aquesta ve imposada per un altre home[36]. El pare té un paper decisiu en el desenvolupament de l´autocontrol i l´empatia del nen, dos elements essencials i imprescindibles per a la vida en societat. La capacitat de controlar impulsos és necessària perquè una persona pugui funcionar dins de la llei. És imprescindible tenir incorporada la capacitat d´ajornar en el temps la gratificació, de resistir l´impuls a actuar en un moment determinat. És un component crític de la conducta responsable de l´individu en societat, però no l´únic. També cal tenir la capacitat de registrar i tenir en compte els sentiments d´altres persones, és a dir, tenir capacitat d´empatia.

Un treball de recerca basat en un seguiment de nens i joves durant 26 anys va revelar que el millor indicador d´empatia en l´adult és haver tingut un pare involucrat. Més que qualsevol variable associada a la conducta de la mare, l´empatia, que dóna la possibilitat de tenir un bon registre del patiment de l´altre, i així inhibir l´agressió, és novament un tema de funció paterna[37].

Si els pares no ajuden els fills amb la seva autoritat amorosa a créixer i preparar-se per a la vida adulta, seran les institucions públiques les que es veuran obligades a imposar el principi de realitat, no amb afecte sinó per la força. I d´aquesta manera no s´aconsegueixen ciutadans adults lliures i responsables[38].

Moltes mares intenten evitar els conflictes pare-fill, sense percebre que són processos necessaris en la configuració de la personalitat dels homes. La seva relació està sotmesa a competència constant, tensió i confrontació. Cadascú intenta marcar el seu territori i els seus límits. No obstant això, aquests xocs esporàdics acaben generant una unió paternofilial forta i sòlida quan el noi passa l´adolescència. Si la mare no comprèn això i els manté separats per evitar els conflictes estarà trencant sense adonar-se´n una fina línia de comunicació que potser no es tornarà a restablir mai.

3) Ajuda el fill a adquirir la seva identitat sexual

D´altra banda, la diferència de sexes que el pare representa juga un paper de revelació i confirmació de la identitat sexuada. La masculinitat no es pot aprendre en els llibres, és una cosa que els pares passen als fills gairebé sense adonar-se´n. Al començament de la seva vida, tant la noia com el noi tenen tendència a identificar-se amb el sexe de la mare. No obstant això, és el pare, en la mesura que és reconegut per la mare, qui permetrà al fill situar-se sexualment[39].

El psicoanalista Stoller ha demostrat que el nen, sigui del sexe femení o masculí, viu una primera identificació amb la seva mare i, per tant, amb la sexualitat femenina. El noi compromès en aquesta identificació primitiva segueix un itinerari més difícil que la noia per alliberar-se de la mare i afirmar la seva virilitat.

Amb aquesta finalitat indica el Dr. Liaño que tot fa pensar que la condició bàsica del fenotip sexual és femenina i, per tant, el nou ésser hi tendeix de manera espontània; hi ha d´haver un esforç afegit perquè es trenqui aquesta tendència a la feminitat i aparegui l´ésser masculí. Com va afirmar Alfred Host: «Arribar a ser mascle és una aventura llarga, difícil i arriscada. És una mena de lluita contra la tendència inherent a la feminitat.»[40]

El paper del pare és fonamental pel que fa a la masculinitat. Tots els infants, en una etapa primerenca, entre els tres i els cinc anys, han de patir una desconnexió i diferenciació de la mare, per passar a experimentar una identificació amb el pare. Si en aquest moment el pare no hi és o és inaccessible i distant, difícilment els nens adquiriran la noció de la masculinitat.[41]

Anatrella és contundent al respecte: «Només davant del pare el noi es veurà confirmat en la seva masculinitat i la noia es podrà feminitzar.»[42] La simple existència del pare al costat de la mare proporciona aliment psíquic al nen per distingir-se i accedir a l´autonomia. És a través de la intermediació del pare que es realitza de la millor manera el procés de sexualització i la interiorització de la identitat sexual de l´infant.[43]

En la mateixa línia, el psicoanalista Erikson, afirma: «L´acompanyament que el pare realitza en el procés en el qual el nen construeix la seva pròpia identitat és insubstituïble.»[44] La psicòloga A. Horner explica: «Un cop establert el curs de la identitat femenina de la noia és relativament interromput. La identitat femenina essencial s´origina en les primeres relacions amb la matriu. Mentre que la identitat sexual del noi depèn de la seva capacitat de diferenciar-se de la matriu.»[45]

Anatrella explica que històricament cada vegada que les societats han estat dominades pel matriarcat educatiu i que el paper de les dones s´ha sobrerepresentat, hem assistit a un predomini social de l´homosexualitat ja que el noi lluita contra la invasió maternal-femenina per mitjà de la fusió de la semblança amb un mateix.[46]

El nen busca la seva masculinitat allunyant-se i diferenciant-se de la mare. En aquest estadi començarà a buscar més la identitat amb el pare, encara que tornarà a la mare sempre que necessiti afecte i comprensió, conscient que continua tenint una connexió amorosa amb ella malgrat la seva declaració d´independència. A més, aquestes mostres d´afecte són un llenguatge que el nen ha d´aprendre perquè després sigui capaç d´expressar els seus sentiments i afectivitat cap als altres.[47]

Els nens necessiten models masculins per convertir-se en homes. A partir dels 7 anys els nens prefereixen la companyia d´homes. No obstant això, passen la major part del temps de la seva vida envoltats de dones. Quan es priva un jove d´un model adequat de masculinitat, en les seves actituds tendeix a exagerar els estereotips masclistes perquè mai ha rebut la imatge justa i equilibrada del que significa ser home.

 

La importància del pare en l´equilibri personal dels fills

Un dels sociòlegs més destacats dels Estats Units, el Dr. David Popenoe, afirmava recentment el següent: «Els pares són molt més que simplement els segons adults de la llar. Els pares implicats aporten als nens molts beneficis que cap altra persona és capaç d´aportar.»[48]

La poderosa influència d´un pare sobre els seus fills és única i irreemplaçable. Els estudis demostren una sèrie de diferències qualitatives entre els nens que han crescut amb pare i els que han crescut sense. Els nens que s´han beneficiat de la presència d´un pare interessat en la seva vida acadèmica, emocional i personal tenen un coeficient intel·lectual més alt i més capacitat lingüística i cognitiva, són més sociables, tenen més autocontrol, menys dificultats de comportament en l´adolescència, treuen més bones notes, són més líders, tenen l´autoestima més elevada, no solen tenir problemes amb drogues o alcohol, desenvolupen més empatia i sentiments de compassió cap als altres, i quan es casen tenen matrimonis més estables.[49]

Una investigació duta a terme a Israel va demostrar que, en els casos de nens prematurs, si el pare els visita amb més freqüència guanyen pes més de pressa i tenen moltes més possibilitats d´abandonar l´hospital abans que els que no reben visites paternes.[50]

A més d´aquests treballs centrats en el desenvolupament infantil, és cada vegada més important l´evidència que relaciona les activitats educatives dels pares amb els seus fills en els primers anys de vida amb els rendiments escolars en etapes més avançades.

Les dues figures, paterna i materna, són indispensables per a un desenvolupament equilibrat de la personalitat i per a una correcta socialització. Si falta l´alteritat sexual, al nen li faltarà el més essencial per a un desenvolupament psíquic correcte, i tot just estem començant a percebre´n les conseqüències.

És fonamental que els pares s´involucrin en les activitats diàries dels fills.[51] Els nens són més propensos a confiar en el pare i buscar-hi suport emocional quan el progenitor s´implica i s´interessa en la seva vida. I mostren un nivell acadèmic més elevat i menys problemes de disciplina si els pares els imposen, amb afectivitat, unes normes clares, prohibicions raonades i límits al seu comportament.[52]

A més, com demostren les estadístiques, el que més desitja qualsevol nen és que el seu pare passi temps amb ell. Segons la Dra. Meeker, el que tots els fills necessiten del seu pare és principalment: temps, afecte i aprovació. No hi ha res que ajudi més a augmentar l´autoestima d´un fill que saber que al seu pare li agrada estar amb ell. Se senten segurs sabent que són importants per als pares i mereixedors de la seva atenció.[53] Probablement els nostres fills no recordaran totes les xerrades que els hem impartit sobre virtuts i valors, però sempre quedaran marcats per l´exemple de vida que els han donat els seus pares.[54]

Maria Calvo Charro

Professora Titular de Dret Administratiu a

la Universitat Carlos III de Madrid

 


[1] T. Anatrella, La diferencia prohibida, ed. Encuentro, 2008.

[2] Citat per K. Parker, Save the males, ed. Random House, 2008, pàg. 82.

[3] «L´instint maternal em cridava cada vegada més i no estava disposada a esperar més temps per trobar l´home adequat». Aquesta és la resposta que donen la major part de les mares que han recorregut a l´adopció, la inseminació artificial o han tingut relacions sexuals que han donat com a fruit un fill i no han avisat el pare de la situació. Les xifres de l´Institut de la Dona reflecteixen que el nombre de persones en aquesta situació no para d´augmentar. Si l´any 2002 hi havia 33.000 mares «per elecció», com s´anomenen elles mateixes a internet, l´any 2009 se´n van comptabilitzar 81.000.

[4] Promoting Responsible Fatherhood Initiative, United States Department of Health and Human Services, 2006.

[5] J. A. Martin, B. E. Hamilton, P. D. Sutton, S. J. Ventura, et al, Births: Final Data for 2006. «National Vital Statistics Reports»: Volum 57:7. Hyattsville, MD: National Center for Health Statistics. 2009. The exact proportion is 38.5%. Among white children, 26.6% are born out of wedlock.

[6] D. Blankenhorn, Fatherless America, Confronting our most urgent social problem, New York: Harper Collins Publishers, 1995.

[7] Dades extretes de National Fatherhood Initiative, http://www.fatherhood.org

[8] J. Dobson, Bringing up boys, ed. Tyndale, 2001, pàg. 56.

[9] David M. Fergusson, John Horwood i Michael T. Lynsky, Parental Separation, Adolescent Psychopathology, and Problem Behavior, Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychistry 33 (1944).

[10] Greg L. Duncan, Jeanne Brooks-Gunn i Pamela Kato Klebanov, Economic Deprivation and Early Childhood Development, Child Development65 (1994).

[11] E. M. Hetherington i B. Martin, Family Interaction a H.C. Quay i J.S. Werry (eds.), Psychopathological Disorders of Childhood. (Nova York: John Wiley & Sons, 1979).

[12] J. B. Elshtain, Family Matters..., Christian Century, Juliol 1993. William Galston, Elaine Kamarck. Progressive Policy Institute. 1993.

[13] Jack Block, et al. Parental Functioning and the Home Environment in Families of Divorce, Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry, 27 (1988). Nicholas Zill, Donna Morrison, i Mary Jo Coiro, Long Term Effects of Parental Divorce on Parent-Child Relationships, Adjustment and Achievement in Young Adulthood. Journal of Family Psychology 7 (1993).

[14] Wallerstein, Family Law Quarterly, 20. (estiu 1986).

[15] J. Debra Dawson, Family Structure and Children's Well-Being, Journals of Marriage and Family, núm. 53. (1991).

[16] Beverly Gomes-Schwartz, Jonathan Horowitz, i Albert P. Cardarelli, Child Sexual Abuse Victims and Their Treatment, U.S. Department of Justice, Office of Juvenile Justice and Delinquency Prevention.

[17] US Bureau of Justice Statistics, Survey of State Prison Inmates. 1991

[18] D. Cornell (et al.), Behavioral Sciences and the Law, 5. 1987. i N. Davidson, Life Without Father, Policy Review. 1990. Alan Beck et al., Survey of Youth in Custody, 1987, US Bureau of Justice Statistics, 1988.

[19] Tom Luster i Hariette Pipes McAdoo, Factors Related to the Achievement and Adjustment of Young African-American Children. Child Development 65 (1994): 1080-1094.

[20]Com afirma F. Savater: «El pare que només vol figurar com “el millor amic dels seus fills”, com un company de jocs arrugat, serveix de poca cosa... i, per descomptat, les institucions públiques de la comunitat pateixen una dura sobrecàrrega, perquè com menys pares volen ser els pares, més paternalista s´exigeix que sigui l´Estat.» (El valor de educar, ed. Ariel, Barcelona, 2004, pàg. 63).

[21] F. Furstenberg, A. Cherlin, Divided Families . Harvard Univ. Press. 1991.

[22] William Aquilino, Later Life Parental Divorce and Widowhood, Journal of Marriage and the Family 56. 1994.

[23] A gairebé la meitat de les llars, els homes participen coresponsablement en aquestes activitats, ja sigui perquè ho fan de manera equitativa amb la seva parella, o perquè prenen ells la iniciativa. En aquestes llars, per exemple, un 43% dels pares es distribueixen equitativament amb la mare la tasca de llegir contes als seus fills, i un 16% dels pares ho fan amb caràcter preferent. A les llars on el progenitor té estudis primaris, el grau de coresponsabilitat és més baix. Un 29% de pares participa equitativament en aquesta tasca, i només un 8,9% l´assumeix com a principalment pròpia. El repartiment més igualitari d´aquestes activitats probablement contribueixi a incrementar la dedicació conjunta, i per tant aporti més beneficis per al nen, en ser el grau de compromís paternal el que s´aproxima als estàndards que manté la mare, més que a l´inrevés. Dades extretes de l´Informe de la Fundació de l´Obra Social de la Caixa, Infancia y futuro. Nuevas realidades, nuevos retos, Colección Estudios Sociales, nº 30, 2010.

[24] Com deia Joan Pau II en la seva carta apostòlica Familiaris Consortio: «Tal com ens ensenya l´experiència, l´absència del pare provoca desequilibris psicològics i morals, a més de dificultats notables en les relacions familiars.»

[25] Vid. al respecte M. Gurian, A fine young man, What parents, mentors, and educators can do to shape adolescent boys into exceptional young men. Nova York: Tarcher/Putnam, 1999.

[26] F. Savater, El valor de educar, ed. Ariel, 2004.

[27] P. J. Cordes, El eclipse del padre, ed. Palabra, 2004, pàgs. 50-51.

[28] Citat per M. Meeker, 100% Chicos, ed. Ciudadela, pàg. 161.

[29] Mischel, 1961a; Mischel, 1961b; Biller, 1974; Biller, 1976; Biller, 1982; Biller, 1993; Biller, 1994; Biller & Trotter, 1994; Haapasalo & Tremblay, 1994; Patterson & DeBaryshe, 1989; Phares & Compas, 1992; Herzog, 1982; Snarey, 1993; Lisak, 1991; Lisak & Roth, 1990.

[30] En el seu retorn a Freud, Lacan va destacar la importància del pare enunciada pel fundador de la psicoanàlisi. Ho farà en formalitzar el mite edípic a tall de metàfora, en la qual es destacarà el paper fonamental del pare com a privador de la mare. És imprescindible que el NO del pare es faci llei per a la mare. En la conceptualització d´aquest procés es revela la funció normalitzadora del pare com a tall i barrera respecte del desig incestuós. Es tracta d´una funció d´interdicció.

[31] Vid. al respecte, P. J. Cordes, El eclipse del padre, ed. Palabra, 2004.

[32] T. Anatrella, La diferencia prohibida, Sexualidad, educación y violencia. ed. Encuentro, 2008, pàg.24.

[33] A. Naouri, Padres permisivos, hijos tiranos, ediciones B, 2005.

[34] M. García Morente, Rev. de Pedagogía, 1928. Escritos pedagógicos, ed. Espasa-Calpe, 1975.

[35] P. J. Cordes, El eclipse del padre, ed. Palabra, 2004, pàg. 68.

[36] The Importance of Fathers in the Healthy Development of Children, Jeffrey Rosenberg and W. Bradford Wilcox 2006, U.S. Department of Health and Human Services, Administration for Children and Families, Administration on Children, Youth and Families Children´s Bureau, Office on Child Abuse and Neglect.

[37] Koestner, Franz & Weinberger, 1990. Altres estudis confirmen aquesta connexió entre funció paterna i empatia: Sagi, 1982; Biller, 1993; Biller & Trotter, 1994.

[38] Vid. F. Savater, El valor de educar, ed. Ariel, Barcelona, 2004, pàg.65.

[39] T. Anatrella, La diferencia prohibida, ed. Encuentro, 2008, pàg. 58.

[40] H. Liaño, Cerebro de hombre, cerebro de mujer: a un mismo tiempo, iguales y distintos, en el llibre col·lectiu: Cerebro y educación, ed. Almuzara, 2008, pàg. 22.

[41] J. Dobson, Bringing up boys, ed. Tyndale, 2001, pàg.58.

[42] T. Anatrella, La diferencia prohibida, ed. Encuentro, 2008, pàg.224.

[43] T. Anatrella, Antropología y defensa de la vida y de la familia, en l´obra col·lectiva: La política al servicio del bien común, CEU Ediciones, 2010, pàg. 449.

[44] Citat per P. J. Cordes, en l´obra: El eclipse del Padre, ed. Palabra, 2004, pàg. 65.

[45] Citats per M. Gurian, ¿En qué estará pensando? Ed. Urano, 2004, pàg. 196.

[46] T. Anatrella, La diferencia prohibida, ed. Encuentro, 2008, pàg. 21.

[47] Sobre la relació mare-fill, vid. D. Kindlon, M. Thompson, Raising Cain, Protecting the emotional life of boys, 2000.

[48] D. Popenoe, Life without father: Compelling new evidence that fatherhood and marriage are indispensable for the good of children and society, Nova York, NY: The Free Press; Stanton, G. T. (2003), pàg. 163. How fathers, as male parents, matter for healthy child development [on line]. Disponible a: http://www.family.org/cforum/fosi/marriage/fatherhood/a0026230.cfm.

[49] Dades extretes del National Center for Fathering; www.fathers.com

[50] Rachel Levy-Shiff, Michael A. Hoffman, Salli Mogilner, Susan Levinger, i Mario B. Mogilner, Fathers´ Hospital Visits to their Preterm Infants as a Predictor of Father-Infant Relationship and Infant Development. Pediatrics, Vol. 86, 1990, pàgs. 291-292. Els autors són de la Bar-Ilan University i el Kaplan Hospital d´Israel.

[51] Un pare preocupat per l´educació dels seus fills i el seu correcte desenvolupament personal i social, no només beneficia el seu fill sinó que es beneficia també ell mateix, perquè diversos estudis mostren que els pares implicats en l´atenció als fills adolescents tenen més èxit professional que els que no ho estan. Snarey, John R. Fathers care for the next generation, Cambridge, MA, US. Harvard University Press, 1993.

[52] Dades extretes de W.F. Horn i T. Sylvester, a la seva obra: Father Facts, National Fatherhood Initiative, MD, 2002.

[53] M. Meeker, 100% Chicos, ed. Ciudadela, 2011, pàg. 37 i 157.

[54] La presència del pare no té per què ser constant, com tampoc la de la mare, però hi ha moments en què té una importància especial. Un estudi realitzat pel Dr. Blake Bowden, de l´Hospital Infantil de Cincinnati, sobre una mostra de 527 adolescents, va demostrar que aquells nens els pares dels quals esmorzaven, dinaven o sopaven almenys cinc vegades a la setmana amb ells tenien moltes menys probabilitats de tenir problemes a l´escola, alteracions de conducta o consum de drogues. En una altra investigació sobre 11.572 adolescents es va arribar a la conclusió que la presència del pare, d´hora al matí, després de l´escola i a l´hora de sopar i d´anar a dormir era fonamental per a l´educació d´adolescents tranquils i amb èxit escolar. M. D. Resnick, Protecting adolescents from harm findings from The National Longitudinal Study of Adolescencet Health, Journal of the American Association, 10 setembre 1999.

  • 20 febrer 2012
  • Maria Calvo Charro
  • Número 41

Comparteix aquesta entrada