El magisteri de Joan Pau II sobre els fidels laics
El dia de la canonització de Josepmaria Escrivà de Balaguer (6-X-2002), Joan Pau II evocava un passatge del Concili Vaticà II: «El missatge cristià no aparta els homes de la construcció del món [...], sinó que els obliga, encara més, a 
portar a terme aquesta tasca com un deure» (GS 34). I, en aquest context, citava aquestes paraules del nou sant: «La vida habitual d´un cristià que té fe –acostumava a afirmar Josepmaria Escrivá–, quan treballa o descansa, quan prega o quan dorm, en tot moment, és una vida en què Déu sempre hi és present» (Meditacions, 3 de març de 1954). D´aquesta manera, el sant Pare dibuixava el marc de la vocació i missió pròpies dels fidels laics: l´edificació del món arrelada en la unió amb Déu. Aquí, s´hi poden veure condensats, en només algunes ratlles, els ensenyaments de Joan Pau II sobre aquest tema.
En termes generals, però, aquests ensenyaments es troben, principalment, a l´exhortació apostòlica Christifideles laici (CL), al Catecisme de l´Església Catòlica (que recull substancialment la doctrina del Concili Vaticà II i la de CL) i en la seva catequesi sobre els laics.
Els fidels laics segons la Christifideles laici Després del Sínode dels Bisbes del 1987, que es va ocupar de la «vocació i missió dels fidels laics en l´Església i en el món», Joan Pau II va publicar la Christifideles laici (CL), carta magna del laïcat i el document més important sobre aquest tema després del Concili Vaticà II. Com totes les exhortacions d´aquest gènere, es tracta d´un text teologicopastoral, que abraça una gran pluralitat d´aspectes. Té cinc capítols, que s´ocupen, respectivament, de la dignitat i identitat dels laics en el Misteri de l´Església, de la seva participació en la vida eclesial i la seva coresponsabilitat en la missió que l´Església té respecte al món, de la varietat de les vocacions laïcals i de la formació dels fidels laics.
Davant el clericalisme i la descristianització
El text prolonga la reflexió del Concili Vaticà II, assumint la rica experiència del camí postconciliar, enriquidor i renovador. Un camí, però, segons es llegeix a la introducció, no exempt de dificultats. S´al·ludeix, en concret, a dues «temptacions» per part dels laics mateixos: «La temptació de reservar un interès tan marcat pels serveis i les tasques eclesials, que sovint s´ha arribat a un real abandó de les responsabilitats específiques en el món professional, social, econòmic, cultural i polític; i la temptació de legitimar la indeguda separació entre fe i vida, entre l´acollida de l´Evangeli i l´acció concreta en les més diverses realitats temporals i terrenals» (n. 2).
Aquestes dues «temptacions» o riscos es poden veure com la conseqüència d´un doble context historicosocial: d´una banda, la mentalitat, molt estesa des de feia segles, que reservava als clergues la responsabilitat de l´edificació de l´Església i, per tant, considerava els laics com a merament receptors de la salvació. A això s´hi ha anat afegint la progressiva descristianització de la societat, accelerada a partir de la revolució industrial a França i a l´Europa Central. Doncs bé, aquest segon fenomen –la descristianització creixent– constitueix la preocupació predominant del document i en determina la perspectiva i la forma d´expressar-se.
El Vaticà II havia posat fonaments sòlids per afrontar aquesta situació, i ara el Sínode sobre els laics s´havia proposat que l´esplèndida reflexió del Concili sobre el laïcat esdevingués una autèntica «praxi» eclesial (cf. ibíd.). Calia, doncs, una presa de consciència més gran del do i la responsabilitat dels fidels laics, tenint en compte la situació del món vint anys després del Concili: el creixement del secularisme i la paradoxal persistència de la recerca religiosa; els atacs a la persona humana i, alhora, l´exaltació de la seva dignitat; l´augment de la conflictivitat i, al mateix temps, l´aspiració a la pau.
Val la pena centrar-se en el primer capítol del document, el més important des del punt de vista teològic, perquè fonamenta i anticipa tota la resta.
Identitat cristiana dels fidels laics
La identitat dels fidels laics es perfila, segons el text, a l´interior de l´Església entesa com a misteri de comunió de les persones amb Déu i entre elles. Es considera necessari aprofundir l´enfocament positiu de la constitució dogmàtica 
Lumen gentium, quan descrivia els laics com els cristians que «exerceixen en l´Església i en el món la missió de tot el poble cristià en la part que a ells els pertoca» (LG 31). Pius XII ja havia afirmat, el 1946, que els laics no sols pertanyen a l´Església, sinó que «són l´Església».
Ara l´exhortació de Joan Pau II vol subratllar fermament la identitat cristiana dels fidels laics. El títol és ben significatiu: Christifideles laici. Es tracta dels fidels de Crist que són laics; «laics» és un adjectiu del substantiu «fidels de Crist”; són laics, però per damunt de tot són cristians. Tots els fidels laics són cristians, però no tots els fidels cristians són laics. (Des d´aquest punt de vista, no són encertades altres denominacions, com ara «laics cristians», «laïcat catòlic», etc.) Els primers epígrafs del text s´han pensat amb la finalitat de reafirmar l´arrel cristiana dels laics: el Baptisme constitueix els cristians en fills de Déu i membres d´un sol cos en Crist, temples vius i sants de l´Esperit i partícips del triple ofici (sacerdotal, profètic i reial) de Jesucrist; i, per tant, partícips de la missió de l´Església.
«Índole secular» dels laics i «dimensió secular» de tota l´Església
Les primeres ratlles del número 15 ho resumeixen així: «La novetat cristiana és el fonament i el títol de la igualtat de tots els batejats en Crist». I, en virtut d´aquesta dignitat comuna, els fidels laics són coresponsables de la missió de l´Església (juntament amb els ministres ordenats i amb els religiosos i religioses).
A partir d´aquí, aquest número del document es dedica a explicar el que és característic d´aquests cristians que són els «fidels laics», realitzant una autèntica hermenèutica de la doctrina conciliar sobre el tema.
Lumen gentium havia descrit el context de la societat civil on viuen els fidels laics, «en totes les activitats i professions, com també en les condicions ordinàries de la vida familiar i social». És «aquí» on són cridats per Déu a fi d´ordenar aquestes realitats temporals d´acord amb el Regne de Déu, actuant com el llevat de què parla l´Evangeli, «com des de dins» del món mateix (LG 31).
La CL enllaça aquest raonament amb el seu: «La dignitat baptismal comuna assumeix en el fidel laic una modalitat que el distingeix, sense separar-lo, del prevere, del religiós i de la religiosa». Doncs bé, aquesta modalitat és el que la Lumen gentium anomena l´índole o el caràcter secular, quan afirma: «El caràcter secular (indoles saecularis) és propi i peculiar dels laics» (LG 31). Índole significa naturalesa, manera de ser que implica una manera d´actuar. Aquesta manera de ser i d´actuar, característica dels laics, és determinada per la seva vida en la societat civil, en el si de les professions i les famílies.
Això no vol dir que es reservi als laics el món, als sacerdots el temple, i als religiosos un testimoniatge com des de fora del món. El Concili no tenia aquesta intenció, encara que a vegades s´ha interpretat així. Més aviat volia expressar que la preocupació per la salvació del món pertany a tots els cristians de diverses maneres. Això és el que va voler 
subratllar posteriorment Pau VI: que tots els fidels cristians estan implicats en la restauració de l´ordre temporal, com a continuadors de l´obra redemptora de Crist; i, en aquest sentit, tots són membres de l´Església i participen de la seva «dimensió secular», encara que «de formes diverses» (cf. Discurs als Instituts seculars, 2 de febrer de 1972).
Prolongant i aprofundint aquesta reflexió, la CL interpreta l´índole secular precisament com la manera pròpia de participar els laics en la dimensió secular de l´Església: «En particular, la participació dels fidels laics té una modalitat pròpia d´actuació i de funció, que, segons el Concili, “és pròpia i peculiar” d´ells. Aquesta modalitat es designa amb l´expressió “índole secular”» (CL, n. 15).
Per això, afirma també, la condició o vida dels laics en les circumstàncies ordinàries –professionals, familiars i socials– no és una mera dada exterior o ambiental, sinó «una realitat destinada a obtenir en Jesucrist la plenitud del seu significat» (ibíd.). I «d´aquesta manera, el “món” esdevé l´àmbit i el medi de la vocació cristiana dels fidels laics». Així ho van dir els pares sinodals i ho recull Joan Pau II: «L´índole secular del fidel laic no s´ha de definir tan sols en sentit sociològic, sinó sobretot en sentit teològic. El caràcter secular s´ha d´entendre a la llum de l´acte creador i redemptor de Déu, que ha confiat el món als homes i a les dones, per tal que participin en l´obra de la creació, l´alliberin de l´influx del pecat i se santifiquin en el matrimoni o en el celibat, en la família, en la professió i en les diverses activitats socials».
Com a síntesi, remarca la CL, «la condició eclesial dels fidels laics es troba radicalment definida per la seva novetat cristiana i caracteritzada per la seva índole secular» (ibíd.). Fixem-nos, doncs, que l´índole secular no és un afegitó per als laics, perquè expressa el conjunt de les realitats temporals, que són, caldria dir, el «context viu» de la seva vocació cristiana.
Si el text distingeix dos passos –novetat cristiana i índole secular–, és per mostrar la prioritat ontològica que s´instaura amb el Baptisme i allunyar així tota possible tendència a comprendre la figura del laic des de la dada merament sociològica i sovint descristianitzadora. L´índole secular resulta ser, en definitiva, la conseqüència teològica d´haver rebut, en Crist, el món com a tasca que continua la missió redemptora, sent els laics plenament Església; dit d´una altra manera, l´índole secular és el signe visible (en el context de la «sagramentalitat» de tota l´Església) propi i distintiu que «caracteritza» la vida i l´apostolat laïcal.
De fet, el número anterior (14) presenta la participació dels laics en el triple ofici de Crist (sacerdotal, profètic i reial), mostrant com aquesta participació es fa en i a través de la vida secular. En definitiva, per la seva índole secular, la vida cristiana dels fidels laics és, en l´Església i en el món, signe i instrument de la salvació i de la recapitulació d´allò creat (per a més detalls, cf. el nostre estudi Ser Iglesia haciendo el mundo. Los laicos en la Nueva Evangelización, editorial Promesa, San José de Costa Rica, 2007).
La catequesi de Joan Pau II sobre els laics (27 d´octubre de 1993-21 de setembre de 1995)
En la catequesi sobre l´Església, Joan Pau II considera els laics com els membres del Poble de Déu que ni són clergues ni religiosos o consagrats, afirmant que identificar l´Església amb la jerarquia seria un error antievangèlic i antiteològic. D´acord amb el Concili Vaticà II, i segons recullen la CL i el Catecisme de l´Església Catòlica, els laics «són cridats per Déu, a fi que, exercint la seva professió guiats per l´esperit evangèlic, contribueixin a la santificació del món com de dins estant, a tall de ferment. I així facin manifest Crist davant els altres, primordialment mitjançant el testimoniatge de la seva vida, per la irradiació de la fe, l´esperança i la caritat» (LG 31).
Més endavant, en aquestes catequesis, Joan Pau II afirma: «Per a qui viu a la llum de la fe, com els laics cristians, el misteri de l´Encarnació penetra també les activitats temporals, infonent-hi el ferment de la gràcia». Ells són cridats a la santedat, posseeixen una manera pròpia d´espiritualitat que participa dels tres «oficis» de Crist (sacerdotal, profètic i reial). Participen de l´apostolat en el misteri de l´Església, i se´ls poden conferir ministeris no ordenats, relacionats amb tasques d´evangelització, litúrgia i caritat. Damunt els fidels laics recau una gran diversitat de carismes que han de ser discernits per la Jerarquia. El seu apostolat es pot fer de forma individual o associada. La seva missió està íntimament relacionada amb la promoció de les persones, la defensa dels drets humans i la participació en la vida política i econòmica, cultural i social.
Joan Pau II veu el treball dels fidels laics «com un compromís de col·laboració amb Crist en l´obra redemptora», en la línia de la seva encíclica Laborem exercens (14 de setembre de 1981, cf. particularment n. 26). El dolor i la malaltia són, així mateix, «llocs» de santificació per als fidels laics. Dedica una reflexió especial a les dones i a les seves tasques, tant en l´Església com en el món (cf. també la carta Mulieris dignitatem, 15 d´agost de 1988). A conseqüència de tot plegat, el Papa polonès va impulsar la formació adient dels laics en les diverses dimensions (espiritual, doctrinal, social, missionera, apostòlica, etc.).
Altres aspectes del laïcat
La vocació i la missió pròpies dels fidels laics –ordenar el que és temporal d´acord amb Déu, «com de dins estant» de la societat civil– es complementen amb la participació en les tasques «intraeclesials», igual que tots els altres fidels (la catequesi, la col·laboració en la litúrgia, els serveis caritatius que es duen a terme a les parròquies, etc.). Des del punt de vista disciplinari, Joan Pau II va contribuir a clarificar la col·laboració dels laics en les tasques més típiques dels Pastors, amb la instrucció Ecclesiae de Misterio (15 d´agost de 1997).
En el seu magisteri, Joan Pau II va impulsar la formació dels laics per damunt de tot com a cristians (vida de pregària, celebració dels sagraments, coherència en la vida moral) i particularment en la Doctrina Social de l´Església (encícliques Laborem exercens, de 14 de setembre de 1981, Sollicitudo rei socialis, de 30 de desembre de 1987, i Centesimus annus, d´1 de maig de 1991. En fer això, era ben conscient que una manifestació necessària i urgent de l´índole secular és el compromís dels laics en la vida pública, cultural i política, per tal de servir el bé comú i especialment les persones més necessitades. En aquesta línia continua insistint Benet XVI.
Ramiro Pellitero
Profesor de Teologia pastoral i sotsdirector de l´Institut Superior de
Ciències Religioses. Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra
