Revista > Número 35

El beat Samsó, model per a preveres d'avui

 

«El doctor Samsó deixà una petjada en la pastoral diocesana de Barcelona i un record que el temps no esborra.» Així s´expressava el malaguanyat bisbe Joan Carrera en un dels seus articles en el setmanari image-06fc185d1b0a937e3ed7f4076e53e71fCatalunya Cristiana del 1987 que ha estat aplegat en el recull, Els que ens han precedit (Barcelona 2009). L´article «Josep Samsó i Elias» conté encara d´altres judicis de Carrera sobre el nou beat: «Malgrat el context del seu temps, tan diferent del nostre, moltes de les característiques de la seva pastoral són encara avui vàlides»; «La força de la seva acció pastoral i de la santedat no transcendeixen el temps i té quelcom a dir-nos».

Actualitzar les grans intuïcions de l´acció pastoral i de la santedat personal del doctor Samsó és el que pretenen de fer aquestes ratlles, des del profund convenciment que la seva vida i missatge són del tot vàlides avui, com ja fou expressat en l´opuscle El beat Samsó i Elias i el seu missatge avui, Barcelona, Editorial Balmes, Foment de Pietat, 2010.     

La vida de Josep Samsó i Elias (Castellbisbal, Vallès Occidental, 1887 - Mataró, Maresme, 1936), beatificat a Mataró el 23 de gener d´enguany, és fàcil de recollir en unes quantes dades: les primeres lletres les rebé a Rubí, a l´escola dels germans maristes, els estudis de seminari els féu a Barcelona, es doctorà en Teologia Dogmàtica a Tarragona, i els seus càrrecs –sempre a la diòcesi barcelonina– foren els de vicari d´Argentona, rector de Sant Quintí de Mediona i de Santa Maria de Mataró (1919-1936).

Sembla que seria impossible de parlar ara del doctor Samsó sinó és situant-lo en l´Any Sacerdotal, perquè la intenció de Benet XVI, quan anuncià la seva beatificació, ha estat precisament de proposar-lo en aquest context com a model a la clerecia universal. I encara que ens afligeixi a tots haver de citar uns mots tan durs, esmentem, per situar-nos ja en el significat de l´Any Sacerdotal, les paraules que digué el cardenal Ratzinger a la novena estació del Via Crucis que ell mateix compongué i pronuncià el dia del Divendres Sant de l´any 2005, al Colosseu de Roma: «Quanta brutícia a l´Església i entre els qui, pel seu sacerdoci, haurien d´estar completament lliurats a Jesucrist!».

Sant Joan M. Vianney, el nostre doctor Josep Samsó i Elias i el cardenal John Newman són alguns dels models de sacerdots que proposa el Sant Pare als mateixos preveres perquè es rearmin espiritualment, per recobrar un nou ardor per les coses de Déu, i també, al poble fidel, «perquè percebi cada vegada més la importància del paper i de la missió del sacerdot en l´Església i en la societat contemporània» (Carta del Sant Pare Benet XVI per a la convocatòria d´un Any Sacerdotal amb ocasió del 150 aniversari del Dies natalis del sant rector d´Ars, 16 de juny de 2009).

Era també el bisbe Carrera que solia repetir aquesta anècdota protagonitzat pel cardenal Jean-Marie Lustiger: Quan el van fer arquebisbe de París, se li van presentar els canonges, els vicaris episcopals, i li preguntaren: «Senyor arquebisbe, què és el més urgent que hem de fer per recristianitzar una societat tan secularitzada com París?». L´arquebisbe els va dir: «Torneu un altre dia i us respondré». Se li presenten, doncs, de nou. Tots esperaven que l´arquebisbe els traçaria un fabulós pla pastoral. Els diu, però: «El més urgent per cristianitzar París és que jo, que en sóc el bisbe, em converteixi».

Ja sabem que tot en la vida cristiana passa per la conversió, però és que els preveres la devem, per dir-ho així, al Poble de Déu que confia en nosaltres. Això es fa de manera particular més necessari encara, quan ens arriben més notícies d´escàndols. Al respecte podríem esmentar unes paraules plenes de comprensió del beat Samsó: «Venereu sempre en la persona del sacerdot el mateix Jesús. No hi fa res que el sacerdot tingui defectes; prescindiu-ne; no li resteu veneració per això, com no en resteu a una imatge del Crucifix, encara que sigui defectuosa. Déu li demanarà compte molt rigorós de les gràcies que li ha donat; a nosaltres ens preguntarà com l´havem venerat i escoltat. No oblidem aquests casos raríssims, però dignes d´ésser plorats amb llàgrimes de sang» (J. Samsó, Guia per a catequistes, pàg. 229).

 

«Déu sobre tot»

Aquest era, podríem dir-ho així, el lema de la vida de Josep Samsó i la seva espiritualitat, «Déu sobre tot!». La pouava, aquesta espiritualitat, en primer lloc de la meditació assídua de la Paraula de Déu.

Es confessava cada setmana. Quan era rector de Mataró, els dimarts, sense deixar de fer-ho mai, agafava el tren per anar cap Barcelona a celebrar el sagrament de la Reconciliació a l´Oratori de Sant Felip Neri, on tenia el seu director espiritual. El capteniment de la vida sacramental i de la direcció espiritual de Josep Samsó és un toc d´atenció també per a nosaltres, seguidors de Jesús al segle XXI. Benet XVI no ha deixat d´assenyalar recentment la necessitat de tenir image-820810d45d481704280d3fa507f9b2d4un director espiritual. A qui és deixeble de Jesús no li resulta pas difícil que se li ensenyi, de ser acompanyat.

I encara, en aquella novena estació del Via Crucis romà del 2005, ens va fer ja una invitació a l´autocrítica, en invitar-nos a reflexionar sobrecom rebem, i com celebrem també, els sagraments de l´Eucaristia i de la Penitència, tan estimats pel doctor Samsó: «En quantes ocasions –deia el cardenal Ratzinger– s´abusa del sagrament de la presència del Senyor. Quantes vegades celebrem sense adonar-nos de qui és Ell! Quantes vegades es deforma i s´abusa de la seva Paraula! Quina poca fe hi ha en moltes teories, quantes paraules buides! Quanta supèrbia, quanta autosuficiència! Que poc respectem el sagrament de la Reconciliació!».

La seva espiritualitat és la que escau igualment al prevere diocesà, la que se centra en Crist Bon Pastor, a ser un fidel i zelós administrador dels sagraments, en el servei ministerial als germans, en la comunió amb el bisbe i el seu presbiteri, i amb el successor de sant Pere.

S´emmirallava de manera particular en la doctrina de sant Pius X, impulsor de l´ensenyament de la doctrina cristiana als nens, renovador de la vida dels preveres i de la litúrgia, i en el seu lema Omnia instaurare in Christo, portar totes les coses a Crist.

Les seves devocions –i són més que devocions, ja que neixen de la persona mateixa del Salvador– eren el Cor Sagrat de Jesucrist i Jesús mateix com a Bon Pastor, que pastura i dóna la seva vida per les ovelles.

Imitava el sant Rector d´Ars, proclamat patró universal de tots els rectors de parròquia el 1929. El seu temperament amable i la seva gran capacitat evangelitzadora el feien inspirar-se també en sant Francesc de Sales, bisbe suau i enèrgic alhora, reformador i innovador de la pastoral comptant per fer-ho amb els mitjans de comunicació més actuals del seu temps. En moments molt crítics, mossèn Samsó recordava ell mateix, i la recordava també als amics, aquella frase de santa Teresa d´Àvila: «Nada te turbe, nada te espante, sólo Dios basta».

Una altra devoció del doctor Samsó era la del rosari, resat cada dia amb la seva mare i la sevagermana.

 

«Els cansats fan la feina»

La profunda i equilibrada espiritualitat de mossèn Josep Samsó és el que marcà la segona gran característica de la seva vida i acció: el doctor Samsó fou per damunt de tot un pastor. Pastor i després víctima. El canonge Lluís Urpí deia de mossèn Josep que era un sacerdot «cent per cent [...] les vint-i-quatre hores del dia i cada dia de l´any, de tots els anys». Un sacerdot de zel infatigable que bé mereix l´atribució de la dita popular: «la feina la fan els cansats».

Es fatigava, mossèn Josep, en l´apostolat propi del ministeri parroquial que li havia estat encomanat i que ell mateix va triar. Així, si sobresortia en la predicació era també perquè, impregnat de la Paraula de Déu, preparava les homilies dedicant-hi molta atenció i temps. De la mateixa manera, esmerçava moltes energies en la cura de la litúrgia de l´Església, la celebrava amb tota dignitat, la vivia i la feia viure, principalment l´Eucaristia. Les hores que passava al confessionari, la direcció espiritual de moltes persones, d´infants i de joves –que floriria després amb un esplet de vocacions sacerdotals i religioses–, tot era el treball del treballador de primera hora, de qui sabia que ell sembrava de sol a sol i que l´amo dels sembrats ja faria créixer les llavors que ell llançava.

Treballava molt en la catequesi d´infants i d´adolescents. Qui no coneix aquesta nota tan remarcable de la seva tasca pastoral o la seva Guia per a catequistes? El bisbe Manuel Irurita ja digué del rector de Santa Maria que era «el primer catequista del bisbat». Ell era qui formava els catequistes; ell, qui acollia quasi quatre-cents infants a les portes de l´església; el rector que, cada diumenge a la tarda, entre la quitxalla, comprovava el seu progrés en el coneixement de Jesús i de l´Església.

No tot era catequesi. El rector de Santa Maria pensava també a entretenir-los amb activitats que els ajudessin a créixer humanament i cristianament. D´aquesta manera, impulsà, per exemple, l´Esbarjo de Sant Lluís o els Lluïsos, com era conegut a Mataró aquest darrer espai destinat a l´esplai dels més petits als més grans. Animava el jovent a inscriure´s als Pomells de Joventut. Els Pomells era un moviment d´inspiració catòlica que educava a través del cant i que fomentava també l´amor a Catalunya. Per això fou suprimit sota la Dictadura de Primo de Rivera. Cinquanta mil infants i joves desarticulats. Quina llàstima! Mossèn Samsó treballava i feia treballar també els seus joves. Primer, els formava a través de la Congregació Mariana i, com féu amb els infants, donà una gran volada a altres iniciatives com el Foment Mataroní. Quatre-cents joves congregants participaven cada diumenge de la celebració de la Santa Missa a la capella dels Dolors, de Santa Maria.

Després de la formació i la vida sacramental, venia l´apostolat. El doctor Samsó sabia que els joves són evangelitzats pels joves. El Pensament Marià i la Gràfica Fides, amb tantes publicacions periòdiques, estarien al servei de la difusió de la fe. Els seus moderns evangelitzadors serien els mateixos joves.

En el camp del treball per a la joventut, el rector de Santa Maria afavorí a Mataró el gran moviment juvenil catòlic català del període de la República, la Federació de Joves Cristians, els fejocistes, amb divuit mil membres a tot Catalunya el 1936.

Quan els seus joves catequistes contreien matrimoni, havien de dedicar-se a l´apostolat de la pròpia família, però això no volia pas dir que el seu rector els deixés de la mà. Va fundar per als congregants casats la Congregació Mariana de Sant Francesc de Borja, ànima de les activitats parroquials.

No oblidava tampoc la noia jove i la dona. El doctor Samsó reconegué de seguida la irrupció de la dona seglar com a apòstol de la mateixa dona, i les empenyé a aquest treball a través de l´Acció Catòlica Femenina. Igualment, donava el seu suport al Patronat Obrer, del carrer de la Coma, dirigit per les religioses franciscanes dels Sagrats Cors i que s´havia convertit en un referent dins del catolicisme social femení espanyol.

Ell fou qui donà entrada a Santa Maria a l´Acció Catòlica General. D´aquesta manera, com recorden els seus biògrafs, a la trajectòria de nen del catecisme, catequista, congregant marià i fejocista, s´hi va afegir la del jove o adult d´Acció Catòlica.

Movia els joves a l´evangelització i els seus sacerdots també. El rector de Santa Maria feia treballar els seus vicaris; parlaven amb ell dels seus apostolats a taula, durant els àpats. Mossèn Samsó devia saber evitar aquell escull de què ha parlat Benet XVI: el de clericalitzar els laics i secularitzar els sacerdots.

La situació de la societat del temps del doctor Samsó i la d´ara són, ja ho sabem, diferents. No el podem presentar com un model de pastoral que es pugui calcar sense salvar aquesta diferència del temps. Però la seva pràctica ens serveix ara per veure el valor que conferia a la família, la primera font de l´evangelització; als joves, a qui escoltava i donava responsabilitats; a la dona, a la qual possibilitava un lloc en la vida de la parròquia i de l´activitat apostòlica, i a la vida sacerdotal. Mossèn Samsó no suscitava sols moviments dins de l´Església mateix. Volia arribar a fora i a tothom. Per això organitzà les missions populars. Eren un mitjà de la presència cristiana al carrer, amb l´anunci de l´evangeli i delcanvi de vida a tothom. Tenien el seu mètode i el seuestil.

Quan el doctor Samsó fou destinat a Mataró, es trobà amb una parròquia somorta i, sobretot, dividida. Aquest fou el primer camp que hauria d´esbrossar. Fer desaparèixer les rivalitats entre els diversos grups i entre els preveres mateixos. Invitar tothom a conrear aquest camp de la parròquia evitant la preponderància d´unes quantes persones determinades en l´organització interna o en l´acció apostòlica de la parròquia.

Joan Pau II ens va ensenyar que l´Església ha de ser una escola de comunió. Les parròquies, també. De poca cosa ens serviran els instruments externs de comunió, com poden ser els consells de pastoral o altres organismes d´acció pastoral, si no convertim les nostres parròquies en espais de comunió respectant les legítimes espiritualitats i sensibilitats que s´adiguin amb l´Església. De l´espiritualitat de comunió, se´n deriva igualment fer que les nostres comunitats estiguin en plena sintonia amb l´Església particular i la universal. Així ho va fer a la seva parròquia el doctor Samsó. Podem fer-ho ara nosaltres.

Les dissensions, nascudes abans del seu rectorat, entre les dues parròquies de Mataró, la de Santa Maria i la de Sant Josep, més la gran tasca d´aixecar la seva i la urgència de tants apostolats, van fer, segurament, que s´hagués de dedicar a altres apostolats. Foren els àmbits de la caritat, en el sentit més noble del mot, com el de les Conferències de Sant Vicenç de Paül, en què intervenia el rector, a part, és clar, del que ell mateix feia des de la seva abnegada caritat personal. El canonge Cebrià Montserrat testificà sobre el doctor Samsó dient: «Mai en la seva vida ambicionà cap càrrec de diner. Fou molt caritatiu».

El doctor Samsó feia treballar. Però també sabia fer reposar, anar a dintre d´un mateix per veure quina era la veritat de la vida d´una persona, la seva relació amb Déu. D´aquesta manera, el veiem organitzant els recessos espirituals a través de l´Obra d´Exercicis per a Obrers, adaptats a pagesos i treballadors. Això passava a Argentona i a Mataró a partir del 1922, servint-se de l´Obra d´Exercicis Parroquials del pare Francesc de Paula Vallet, el qual aconseguí aplegar quinze mil afiliats. Es donaven en llengua catalana (era una novetat) i eren adreçats als mateixos col·lectius anteriors.

El doctor Samsó no era conegut per cap partidisme polític. Estava, però, arrelat a la terra, comprenia que calia emprar la llengua pròpia del país, com ha fet sempre l´Església, en la predicació i l´ensenyament del catecisme, i acollir tothom amb la parla que li era pròpia. Mai no anteposà la pastoral a cap altre principi.

 

image-ae31600ccaf8ab5fe1fc37166f4591aa

Sintonitzava amb les coses d´aquí, amb el moviment litúrgic, per exemple, considerablement viu a Catalunya des de la primera dècada del segle XX i que agafaria una gran embranzida des del Congrés Litúrgic de Montserrat del 1915, i s´adherí al que va significar el Foment de Pietat Catalana per al renovellament de la devoció popular.

Acatà sempre la Segona República. En això, seguia d´alguna manera la línia del cardenal Vidal i Barraquer; val a dir, l´acceptació de l´ordre constituït per voluntat popular i mirar de cercar la màxima entesa possible davant de les seves actituds més anticlericals i fins antireligioses. Davant d´aquesta situació, el beat Samsó s´expressava així: «El cor se m´emplena de pena en veure de què són capaços de fer cada moment els qui estan proclamant la llibertat i no poden tolerar que hi hagi qui pensi en Déu». (Carta a uns dirigits espirituals, 30 de març de 1936).

Les dificultats no l´esparveraven pas. No deixà de treballar en un ambient tan difícil com ho foren els darrers anys de la seva vida, que coincidiren amb els últims d´una república sectària envers el fet religiós. Fou pastor i catequista en una època de política convulsa. D´agitats, ho foren també els primers temps de la seva estada a Mataró, amb el pistolerisme i el sindicalisme anarquista. Després vindria ja una primera crema de convents a Espanya, l´intent també de calar foc a Santa Maria, la prohibició de manifestacions externes de la fe, la reducció del fet cristià de la vida pública a l´àmbit més privat de la pròpia consciència de cadascú. Cal recordar aquestes coses, quan alguns cristians actuals es lamenten de les dificultats per les quals passen. I si haguessin viscut tot el que va viure el doctor Samsó?

Davant de la política religiosa anticlerical, mossèn Samsó treballava amb força i amb nova imaginació en aquella situació difícil. Quan la República tragué també de l´escola l´ensenyament de la Religió, el rector de Santa Maria no restà inactiu. Calia reaccionar i no sols plànyer-se. I així ho féu. Recorregué a la seva imaginació pastoral i en sortí una nova iniciativa.

Així, el rector posà en marxa uns cursets de catecisme, que es donaven, és clar, fora dels centres escolars. Era la classe de Religió que no es podia impartir a les aules. Comptava, això sí, amb uns pares catòlics ben animosos. L´èxit fou enorme a tot Mataró. El doctor Samsó continuava treballant i fent treballar els seus catequistes i els pares que havien sortit de la seva catequesi. No els havia format el mateix mossèn Samsó en el compromís de ser apòstols? Doncs ara calia treballar, just en aquells moments canviants. Intrèpids i abnegats catequistes, ajudats per decidides mares catequistes, anaven a buscar la canalla a la sortida de l´escola i els acompanyaven als respectius centres designats prèviament.


Es preparava per al martiri

Josep Samsó es preparava per a l´holocaust de la seva vida, el pressentia: «Cada dia en l´oració em preparo per al martiri». Així s´expressava el pastor que havia de ser víctima. Volia esdevenir com el seu Mestre: «El martiri, quina sort tan gran! Això és el que m´agradaria, poder ser màrtir!». Al cementiri de Mataró, justament on ofrenaria la seva vida, en acabar el viacrucis del 1934, digué davant de la multitud: «Amenacen l´Església i els seus fidels amb dies de terribles persecucions. No desmaieu. Crist crucificat serà el nostre defensor». Jesucrist l´ajudà a rebre noblement la palma del martiri.

El va delatar una dona a l´estació del tren de Mataró. Reparava paraigües i esmolava ganivets. El rector de Santa Maria l´havia socorregut materialment. Un dels qui formaven el piquet d´execució, un que arreglava cadires, havia rebut caritat del mossèn. Un altre, també d´entre els qui el van afusellar, erael Geperut, la família del qual mossèn Samsó havia ajudat per defensar-la del seu cap. Coneixem els seus noms, els llocs on vivien a Mataró. No és fàcil, però, deixar de preguntar-se: com permet el Senyor que els seus millors amics caiguin a les mans barroeres d´aquells que no estimen? Però és així com el just és exaltat, en l´abaixament més gran, igual que el del mateix Senyor Jesucrist.

El conduïren al cementiri de Mataró unes setmanes després de la seva detenció. L´escamot era prompte. El doctor Samsóva perdonar de tot corcada un dels qui el componien. Entre ells, hi havia aquell gitano cadiraire que havia experimentat la caritat del sacerdot, ara apuntat per la seva arma. «Tu, també!», exclamà la víctima. Mossèn Samsó els va abraçar a tots: «Abraceu-me que jo us perdono». Un del piquet no es deixà abraçar, fent un pas enrere. Qui el va matar diria més tard: «Si l´arribo a abraçar, no l´hauria mort». I, com a bon pastor, girà el seu esguard sobre aquell Mataró. «Jo no sóc un criminal. Vull mirar de cara a Mataró.» I es va negar que li tapessin els ulls. Eren dos quarts de dotze del matí d´un serè dia d´estiu.

Tres hores més tard, la banda municipal davant de l´Ajuntament feia sonar «La Internacional». Els milicians executors marxaven amb la columna Malatesta. Algú des del balcó va cridar: «Aquest matí s´ha començat a fer justícia afusellant de cara l´exrector de Santa Maria!». El famós dirigent de la CNT Joan Peiró –que formà part del comitè antifeixista de Mataró–, el fill del qual provocà un incendi a la parròquia, que hi va vexar el rector de Santa Maria, i al qual el doctor Samsó no va voler denunciar, en saber aquell primer de setembre la nova de l´assassinat del servent de Déu cridà: «Així no pot triomfar un moviment revolucionari! Això no és una revolució, és un conjunt d´assassinats!». Peiró, tanmateix, just quatre dies després d´haver pronunciat aquests mots, en feia imprimir d´altres a la revista cenetista Llibertat: “La destrucció de l´Església és un fet de justícia” i en el seu llibre Perill a la rereguarda diu encara que «matar Déu, si existís, en la flamarada de la Revolució és una mesura molt natural i humana».

Ara es parla de memòria històrica. Tothom té dret a conèixer la veritat i a honorar els seus morts caiguts en aquella guerra fratricida. La història ben feta i tan desapassionada com es pugui ens anirà ajudant. A la veritat, no se li ha de tenir por, i a l´autocrítica, tampoc. Que ni les pressions del moment ni els complexos esterilitzadors no ens facin ser traïdors a la memòria dels nostres màrtirs ni oblidar tampoc la causa del seu martiri.

I per damunt de tot, els màrtirs han de ser per als cristians i per als homes i dones de bona voluntat signes d´amor, de perdó i de reconciliació. La beatificació de Josep Samsó és, ben segur, una gran oportunitat per fer sentir aquest missatge.

Els bisbes de la Província Eclesiàstica de Barcelona exhorten, a més, a renovar la nostra vocació a l´evangelització tenint el nostre esguard posat en el model del doctor Samsó: «La beatificació d´aquest sacerdot tan exemplar és una benedicció de Déu i ofereix un nou impuls per a la tasca d´evangelització a la qual, malgrat les difícils circumstàncies presents, estem cridats a realitzar com a cristians i com a membres de l´Església. I encara més si participem del sacerdoci ministerial» (Beatificació del doctor Samsó i Elias, prevere i màrtir de Santa Maria de Mataró. Carta dels bisbes de la Província Eclesiàstica de Barcelona. Barcelona, 22 de novembre de 2009).

Ramon Corts i Blay

Rector de la Parròquia

de la Puríssima Concepció de Barcelona

  • 13 juliol 2010
  • Ramon Corts i Blay
  • Número 35

Comparteix aquesta entrada