El primer anunci, peça clau de la nova evangelització

Professor Xavier Morlans

Facultat de Teologia de Catalunya

“La base de tot anunci, la dimensió kerigmàtica, la Bona Notícia, destaca l´anunci explícit de la salvació. “Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer día, com deien ja les Escriptures, i s´aparegué a Cefes i després als Dotze” (1 Cor. 15, 3-5).

El “primer anunci” es el lloc on el kerigma, el missatge de la salvació del misteri pasqual de Jesucrist, és proclamat amb gran poder espiritual, capaç de provocar el penediment del pecat, la conversió del cor i la decisió de la fe.

Al mateix temps hi ha d´haver continuïtat entre el primer anunci i la catequesis que ens instrueix en el depòsit de la fe. Considerem que és necessari comptar amb un Pla Pastoral per al primer anunci, que faciliti un encontre viu amb Jesucrist. Aquest document pastoral proporcionaria els primers elements d´un procés catequètic, tot propiciant la integració en la vida de la comunitat parroquial. Els pares sinodals han proposat que es redactin guies mestres per al primer anunci del kerigma.

Aquest compendi inclouria: L´ensenyament sistemàtic sobre el kerigma en l´Escriptura i en la Tradició de l´Església catòlica; ensenyaments i cites de sants missioners i màrtirs en la nostra història catòlica, que ens ajudarien en el nostres reptes pastorals d´avui; criteris i directrius per a la formació d´evangelitzadors catòlics avui”.

1ª Part: Perspectives sobre el primer anunci

1. Aproximació històrica, sociològica i cultural

Per què es parla avui del primer anunci.

1.1.Canvis socials i culturals : evolució d´occident fins a l´apoteosi del “jo”:

Secularització, secularisme i cultura de la desvinculació.

Subjecte postmodern sense memòria, sense tradició (amb autoodi vers pròpia tradició cristiana), sense text sagrat, sense autoritat reconeguda, que tot s´ho mira des de baix i amb sospita.

1.2.Debilitat interna del catolicisme des de la Contrareforma.

Reacció de la contrareforma catòlica contra l´èmfasi protestant en la sola fe fiducial subjectiva, propicia una polarització entorn de la triada objectiva: doctrina (catecisme), eficàcia objectiva de la litúrgia (sagraments) i necessària transformació obrada por la gràcia (moral). O si, es vol, a la reducció del ser cristià a “pensar bé” (catecisme) i “actuar correctament” (pràctica sacramental i moral). Tot plegat va portar a l´oblit d´un element importantíssim que no pot donar-se per pressuposat: l´accés personal, adult, lliure i conscient a la fe entesa en primera instància com opció personal per Jesucrist.

1.3.Reptes per a l´evangelització: com transmetre la fe al subjecte postmodern aïllat i en plena crisi de confiança?

2. Aproximació des de la teologia pastoral

El primer anunci en el procés global de l´Evangelització.

2.1.Els elements de l´evangelització (PAU VI. Evangelii Nuntiandi , 24): renovació del món, testimoni de vida, anunci explícit, obertura del cor, entrada en la comunitat, sagraments, apostolat organitzat. Criteri d´interrelació, d´integralitat i de gradualitat.

2.2.La nova evangelització. Dos sentits : “nou ardor” i nova evangelització dels catòlics adormits o allunyats. Nova evangelització de la mateixa Església. (Sínode 2012).

2.3. La seqüència de la primera evangelització: Presència-testimoni, diàleg, anunci, iniciació cristiana.

2.4. L´especificitat del primer anunci.

2.2.1. Diferencia i relació entre primer anunci i catequesi.

2.2.2. Definició de primer anunci.

2.2.3. El primer anunci porta i fonament de l´experiència cristiana.

2.2.4. Molts noms per a una mateixa acció comunicativa: Anunci, primer anunci, primer anunci cristià, anunci explícit, anunci missioner, bona noticia, Evangeli, proclamació, predicació, kerigma apostòlic, kerigma, ...

2.2.5. Recels i prejudicis en la recepció del primer anunci en la pastoral catòlica.

3. Aproximació des de la teologia de la revelació

Quines son les arrels teològiques del primer anunci.

3.1.La revelació com esdeveniment i encontre.

“No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida, i amb això, la direcció decisiva” Benet XVI, Deus caritas est n.1.

3.2.La revelació per l´acció i la paraula.

3.3.La pedagogia divina de la revelació.

3.4.El primer anunci –kerigma apostòlic– com a primera acció-paraula que permet l´esdeveniment i l´encontre amb Jesucrist ressuscitat.

4. Aproximació des de la teologia bíblica

L´eficàcia de la paraula-acció de Déu a la bíblia.

4.1. La Paraula-acció de Déu (“dabar”) a l´Antic Testament.

4.2. La Paraula-acció de Déu (“logos”) al Nou Testament.

5. Aproximació des de la història de l'evangelització

Les grans etapes de l´evangelització d´Europa i els seus protagonistes:

1ª. En els inicis de la missió: els apòstols i els predicadors itinerants.

2ª. Després de la invasió dels bàrbars: Els monjos benedictins i cistercens.

3ª. En plena edat mitjana:els ordres mendicants, franciscans i dominics.

4ª. A la contrareforma: el clero secular i regular (jesuïtes i altres).

5ª. Al segle XX-XXI: els laics i laiques.

2ª Part: La reflexió teològica actual sobre el primer anunci

6. La teologia de la Paraula i del kerigma redescoberts en el segle XX

6.1. L'emergència del kerigma en el comentari de K. Barth a la Carta als Romans (1921).

6.2. Fe i kerigma en perspectiva existencial segons R. Bultmann (1930).

6.3. La teologia kerigmàtica o de la predicació segons els jesuites d´Innsbruck (1936 ).

6.4. Reflexió sobre la predicació als anys 50 i 60: Schlier, Rahner, Lehmann, von Balthasar, Liegé, Grasso,...[1]

7. Presentació sintètica del kerigma

7.1. El caràcter pluridimensional i interactiu del kerigma. Doble realitat anàloga pel que fa al subjecte, al mitjà i a l´objecte del kerigma.

Els trets fonamentals de la concepció neotestamentària del kerigma permeten afirmar:

a) El cristià que anuncia Jesucrist ressuscitat a una altra persona és, en un primer nivell de percepció, el subjecte, i la mediació del kerigma. És a dir, ell és el subjecte que parla, i ell és el medi pel qual l´altra persona pot rebre l´anunci; mentre que la Persona de Jesucrist ressuscitat és l´”objecte” proposat a l´interlocutor per a que s´hi adreci personalment.

b) En una visió més aprofundida, però, Jesucrist és el subjecte primari del kerigma, ja que és Ell qui es fa present en el testimoni i en les paraules del seu deixeble per l´acció de l´Esperit Sant que és la mediació, invisible però real, que fa possible que, a través del testimoni visible i les paraules audibles del cristià, una altra persona es trobi amb el Senyor ressuscitat. I en aquest darrer sentit també es pot dir que el testimoni del cristià és anàlogament objecte del kerigma doncs és la única cosa que veu i sent l´interlocutor.

En aquesta doble mediació, que no només succeeix en el kerigma sinó que és ella mateixa el kerigma, es dóna l´esdeveniment de la trobada entre la llibertat de l´ésser humà i la de Déu. Cf. E. SIMONS, Kerigma, a K. Rahner et Alii (Dr.) a Sacramentum Mundi. Enciclopedia teológica , vol. IV, Barcelona 1977, col 195)[2].

7.2. En l´esdeveniment del kerigma hi conflueixen diverses dimensions contrastades:

a) L´eschaton (Crist ressuscitat, la plenitud el Regne de Déu) i la història concreta: ja-però-encara-no-del-tot). En l´acte d´anunciar el kerigma hi ha un canvi qualitatiu del temps, aquest passa de “cronos” a “kairós”.

b) El dogma objectiu –“fides quae”– (Crist és el Senyor) i la confessió de fe personal –“fides qua”– (“Jesucrist si existeixes fes que et conegui!”).

c) La dimensió público-social (una conversa entre dos amics) i la dimensió pneumàtica (la mediació invisible però real de l´Esperit Sant).

d) La dimensió eclesial (és L´Església subjecte col·lectiu qui envia) i la dimensió singular de cada cristià enviat a anunciar el kerigma. (Cf. E. SIMONS, Kerigma, SM, IV, col. 196).

8. El contingut del kerigma avui

8.1. El primer anunci o kerigma es inseparablement un acte i un contingut. És un acte de comunicació oral en el qual allò comunicat –l´esdeveniment salvador de Jesucrist i la salvació per Ell obtinguda– s´esdevé realment de forma inicial (incoada, germinal).

8.2. El primer anuncio cristià constitueix un gènere lingüístic propi que enfonsa les seves arrels en la mateixa predicació del ministeri públic de Jesús, i en la predicació dels seus apòstols abans de ser recollida en els diversos escrits del Nou Testament que de fet suposa ja diverses versions teologitzades del kerigma.[3]

D'aquí la dificultat de voler extraure directament formules kerigmàtiques precises dels textos del Nou Testament. A més, en certa manera el primer anunci, essent essencialment el mateix, ha d´encarnar-se en cada nova època de l'evangelització per a ser efectivament significatiu per a les noves generacions d´oients.[4]

8.3. El kerigma suposa per part de qui el comunica un relat vibrant fet amb fe, esperança i amor que articula de forma sintètica tres elements:

a) Una narració breu i concentrada del fet històric de la vida, passió, y mort de Jesucrist.

b) L'anunci de la seva resurrecció –obrada per Déu Pare complint les promeses dels profetes– i la confessió de la seva condició de Fill de Déu, Senyor i Reconciliador amb el Pare de tota la humanitat. Tot això segons el testimoni dels apòstols.

c) Una invitació dirigida a l´oient amb la intenció de suscitar en el seu cor l´acceptació inicial de Jesucrist ressuscitat com a Senyor i Salvador de la pròpia vida en les seves circumstàncies concretes, que per això han de ser explicitades i tingudes en compte com punt de contacte antropològic de l´anunci (veure punt següent).

9. L'acte d´anunciar el kerigma en dues fases: al cap i al cor

9.1. Adreçat a la intel·ligència: la recerca del punt de contacte antropològic.

9.1.1. Plantejament: diàleg a partir de les experiències humanes fonamentals.

9.1.2. Pauta general: la reconciliació del jo amb els seus vincles existencials.

9.1.3. Vuit pistes concretes de contacte antropològic:

1. L´amor i el desig d´una acceptació i d´un reconeixement incondicional.

2. La bellesa: La nostàlgia d´Occident –expressada especialment en la literatura, l´art i el cinema– interpretada com a nostàlgia de Déu (Guardini).

3. El dolor por la injustícia i el sofriment de milions d´innocents (el problema del mal) y la plausibilitat d´una justícia i d´una recuperació universal i escatològica per a tots (víctimes i botxins) (Metz).

4. La recerca de la veritat.

5. La preservació del caràcters “humà” del éssers humans.

6. La diversitat de religions: escàndol i oportunitat.

7. El desig d´immortalitat.

8. La necessitat de perdó.

9.2. Adreçat al cor (voluntat) de l´ interlocutor. El kerigma com a invitació a la decisió ara i aquí – en base a indicis raonables – per Jesucrist.

10. L'eficàcia del kerigma

10.1. La sacramentalitat de la Paraula (Dei Verbum 56) i la sacramentalitat inicial del kerigma. El “poder espiritual” del kerigma (SÍNODE DELS BISBES 2012, Propostes, n. 9). El kerigma conté l´eficàcia mínima necessària per a provocar la primera fe.

10.2. El poder espiritual del kerigma expressat en el coratge i l´autoritat existencial (“exousia”) amb que el cristià l´anuncia.

10.3. Kerigma i litúrgia: el kerigma com a nou inici germinal que ve de la litúrgia com a origen radical de l´Església missionera (“fonts”) i apunta a la litúrgia com a plenitud final (“culmen”).

11. La recepció del kerigma: primer acte de fe, primera conversió, primera experiència germinal de la salvació

11.1. L´acte de fe com acte sintètic (Blondel).

a) La “fides qua”: la conversió com a fe-confiança en Jesucrist Mediador.

b) La “fides quae”: la fe-assentiment intel·lectual doctrinal.

11.2. La salvació efectiva vehiculada germinalment en l´acceptació del kerigma :

11.2.1. La possibilitat de ser integralment un mateix –ànima i cos, ara i per sempre– superant la dicotomia platònica que només salva l´ànima o la hinduista que fon l´ànima amb el tot.

11.2.2. La reconciliació amb Déu com a perdó rebut efectivament i gratuïta més enllà del nihilisme al que aboca la incapacitat humana davant el sofriment, la culpa, el ressentiment i la mort. Penediment i percepció del propi pecat.

11.2.3. S´obre un horitzó real d´esperança per la pròpia existència personal i per a tota la humanitat. Comença a acomplir-se intrahistòricament la promesa. La persona passa del regne de la necessitat al Regne de la llibertat en la Gràcia.

11.3. Caràcter dramàtic i agònic de l´anunci-recepció del primer anunci.[5]

12. La necessitat de tornar a anunciar el kerigma als catòlics de sempre

El kerigma no és només per als no creients ni només per a la missió cara enfora, els creients “ de sempre” necessiten sentir-lo renovadament, molt especialment en aquest moment de necessària autoevangelització com a pas previ abans de l´evangelització cap enfora.[6]

13. Nous protagonistes: els laics

13.1. Sacerdoci ministerial i sacerdoci comú dels fidels laics: corresponsabilitat i sinodalitat.

13.2. El profetisme laïcal amb l´acció i també amb la paraula: diàleg i anunci.

13.3. El laic com a catequista acompanyant de processos de iniciació cristiana.

3ª Part: La pràctica pastoral del primer anunci

14. Modalitats del primer anunci

14.1. El primer anunci en el diàleg interpersonal a la vida quotidiana.

14.2. El primer anunci des de i a la parròquia, comunitat, associació, moviment.

14.3. El primer anunci a través dels grans mitjans de comunicació social.

15. Nous mètodes

15.1. El primer anunci com acció comunicativa de temps breu i concentrat.

15.2. Testimonis laïcals de conversió.

15.3. Pauta estàndard de primer anunci.

16. Nous llenguatges: mediacions tècniques i artístiques al servei del primer anunci

16.1. La tècnica del guió. Imatge, llum i so.

16.2. Recursos escènics i mitjans de comunicació a l´abast de tothom.

16.3. Els artistes i comunicadors cristians com a subjectes especials del primer anunci.

Epíleg

Les catequesis kerigmàtiques i els itineraris de (re-)iniciació cristiana d´adults com a continuació del primer anunci. 

Bibliografia indicativa

1. PAU VI, Evangelii Nuntiandi (1975).

2. JOAN PAU, Catechesi Tradente (1979) Redemptoris Missió (1990), Nuovo millenio ineunte (2000).

3. CONGREGACIÓ PER AL CLERO, Directori General per a la catequesi (1997).

4. BENET XVI, Verbum Domini (2010) ; Ubicumque et semper (2010).

5. SÍNODO DE LOS OBISPOS. XIII ASAMBLEA GENERAL, La nueva evangelización para la transmisión de la fe. Mensaje final y Propuestas,7-28 octubre 2012, Ciudad del Vaticano.

6. SÍNODO DE LOS OBISPOS. XIII ASAMBLEA GENERAL, La nueva evangelización para la transmisión de la fe. Instrumentum Laboris, Ciudad del Vaticano 2012.

7. La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana. “Lineamenta” del Sínode dels Bisbes 2012, a Documents d´Església 988 (2011).

8. R. FISICHELLA, La nueva evangelización, Sal Terrae 2012.

9. EQUIPO EUROPEO DE CATEQUESIS, La conversión misionera de la catequesis. Relación entre fe y primer anuncio en Europa, PPC 2009.

10. J. GEVAERT, El primer anuncio. Proponer el Evangelio a quien no conoce a Cristo. Finalidades, destinatarios, contenidos,modos de presencia, Sal Terrae 2001.

11. X. MORLANS, El primer anuncio. El eslabón perdido, PPC 2009; El primer anunci i la pedagogia de la iniciació, a Documents d´Esglesia 989 (1 d´agost de 2011) 456- 468; Una nova etapa evangelitzadora. Teologia i Pastoral. Lliçó inaugural del curs acadèmic 2011-2012. Barcelona Cep 2011.

12. J. C. CARVAJAL BLANCO, Pedagogía del primer anuncio. El Evangelio ante el reto de la increencia, PPC 2012.

La conferència del professor Morlans s´ha basat en aquest esquema-resum del seu proper llibre.

[1] Cf. M. TIBALDI, Kerigma e atto di fede nella teología di Hans Urs von Balthasar, Editrice Pontificia Università Gregoriana, Roma 2005, 11-44.

[2] Sobre Jesucrist com a subjecte del kerigma també: “L'Evangeli de Jesucrist és la proclamació de la seva vida i del misteri pascual de la seva passió, mort, resurrecció i glorificació” (SÍNODE DELS BISBES 2012, Propostes finals, n. 6). “Per tant la tasca de l'Església consisteix a realitzar la traditio evangelii, l'anunci i la transmissió de l'evangeli que és força de Déu per a la salvació de tot el que creu” (Rm 1,16) i que en última instància, s'identifica amb Jesucrist (cf. 1Co 1,24)” (Instrumentum Laboris, Sínode 2012, n.26). “L'Evangeli és Evangeli de Jesucrist: no només té per contingut a Jesucrist. Molt més, aquest últim és, a través de l´Esperito Sant, també el promotor i el subjecte primari del seu anunci, de la seva transmissió. L´objectiu de la transmissió de la fe és la realització d'aquesta trobada amb Jesucrist, en l'Esperit, per arribar a viure l'experiència del seu Pare i el nostre (Cf. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Nota doctrinal sobre alguns aspectes de la evangelització (3 desembre 2007), 2: AAS 100 (2008) 490)”. (SÍNODE DELS BISBES. XIII ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA, La nova evangelizació per a la transmissió de la fe. Lineamenta n. 11, Ciutat del Vaticà 2011, en Documents d´Església 988 (2011) pàg. 432).

[3] K. RAHNER- K. LEHMANN, Kerigma i dogma, en Mysterium Salutis. Manual de teologia com a història de salvació, vol. I, Madrid: Ed. Cristiandad, 2ª edició 1974, 696-697, amb abundants referències als estudis sobre la formació dels evangelis.

[4] “Aquest kerigma, que neix de la proclamació fonamental del regne de Déu pel mateix Jesús i rep d'ella la seva norma constant, només pot actualitzar el seu missatge primitiu d'una manera concreta i adequada a cada situació del món en la història real i veritable de l'Església.” (RAHNER-LEHMANN, Kerigma i Dogma, 697-698).

[5] Cf. M. TIBALDI, Kerigma e atto di fede nella teología di Hans Urs von Balthasar, Editrice Pontificia Università Gregoriana, Roma 2005, 95-98.

[6] En referència a la necessitat de proclamar el Kerigma a aquells que ja són creientes: “I. Hermann ha mostrat amb tota claredat que aquesta limitació a una “primera presentació als no cristians” no està justificada en el NT. L'esdeveniment de la proclamació s'actualitzava en repetides ocasions en la comunitat ja creient. El Kerigma “fonamental” (cf. H. Schürmann, Kerygma en Lexikon für Theologie und Kirche, ed. per J. Höfer i K. Rahner, VI, Friburg 2ª ed. 1957-1965, p. 123) desplegava “per tot creient” el seu poder salvífico, segons la mesura de la fe de cadascun. Una interpretació que redueixi el kerigma a una “presentació misional” als “no cristians” li priva del seu tret essencial més important i del seu més profund criteri d'obligatorietat, ja que quan presència, causada per l'Esperit, del Senyor glorificat enmig de la seva Església crida sempre a conversió i obediència, mitjançant l'actualització de el “evangeli de Déu”, Cf. I Hermann, Keygma und Kirche, en Neutestamentliche Aufsätze (Festschrift für J. Schmid) Ratisbona 1963, 110-114)” (RAHNER-LEHMANN, Kerigma i dogma, 691-692). També: El kerigma demostra ser raó de la seva essència “la paradosis (tradició) apostòlica normativa” (H. SCHLIER, Kerigma und Sofia, en Zeit der Kirche, Friburg, 2ª ed. 1958, p. 216). I Hans Urs von Balthasar nomena el kerigma “l'estructura central de la predicació de l'Església primitiva” (H. O. von BALTHASAR, Il missaggio vaig donar salvezza i il present a Humanitas 11 (1961), p. 875).